ALEMANYA 2013, per a recordar-te sempre
Tot va començar amb tranquil.litat. Jo no estava nerviosa, però els meus companys sí, i no vaig tardar a posar-m'hi jo també. A uns quilòmetres ens esperaven les nostres adorables alemanyes amb les quals passaríem 10 dies de la nostra vida que no oblidaríem mai. En arribar, allí les teníem totes alegres i nosaltres, amb la curiositat de com podríem saludar-nos o que hauríem de fer. En fi, moltes coses. Però allí estava la meua, la més dolça de totes amb el seu somriure. Tots volíem agafar la parella i no soltar-la, tots ho recordem.
No oblide la primera senya de contacte que vam tindre, va ser un “HI” amb un bes que en acabar-lo no sabíem si continuar donant l'altre o simplement quedar-nos parats com si no passara res. Vam arribar a casa i allí estava el meu llit... I en acabar de veure la casa sabia que no anaven a ser difícils aquells 10 dies sinó tot el contrari, anirien de meravella.
En general tot ha sigut perfecte, almenys per a mi. L'institut, la família, els alemanys, el poble... Tots ens han fet sentir com si estiguérem en la nostra casa, i no dubtem que tornarem una altra vegada més!. El comiat ja sabíem que seria dur, però no el veiem con un “adéu” perquè sempre estaran amb nosaltres i d'ací a dos dies ja els tenim en València per a disfrutar uns altres 10 dies fantàstics com aquestos passats.
No tindria espai per a reflexar en unes línes tot el que ens ha fet sentir aquesta experiència, simplement cal viure-la.
El primer del que vull parlar es la ciutat de Schopfheim, que encara que rep el nom de ciutat, ací a València hi ha una infinitat de pobles més grans. Cal anotar que açó no es una critica. M’ha paregut una ciutat molt acollidora, molt diferent a les d’ací. Per a començar tot estava rodejat de boscos i d'arbres. En comptes de tindre edificis lletjos que tapen gran part del cel tenen cases xicotetes de dos pisos cada una amb un jardí. A la ciutat tenen un riu, no com el de València, perquè en aquest si que hi ha aigua. Però el que més m’ha agradat de la ciutat és que a les nits que sense núvols es poden observar les estrelles cobrint el cel, fet que és impossible observar ací degut a la contaminació lumínica.
El següent aspecte en què em centraré és a fer una menció honorifica a tota la família de la meua companya per no soles aguantar-me si no també per fer-ho sempre amb un somriure a la boca. És la primera vegada que he estat vivint amb una família a la qual no coneixia de rés. Gràcies a ells he pogut aprendre noves formes de convivència, de comportament, però sobretot de cultura i gastronomia.
La diferència fonamental entre les classes d'Espanya i d'Alemanya és que els estudiants tenen la possibilitat d’atendre en classe. Si no volen, no atenen i parlen, però ho fan sense que ningú els senta.
Aquest intercanvi ha sigut una molt bona experiència. Conviure amb persones que no coneixíem de res i haver arribat a fer-nos tan amics ha sigut meravellós. Ens ha fet vore la nostra capacitat d’adaptació en situacions desconegudes i diferents. Durant aquests deu dies les famílies ens han tractat com a un més, acollint-nos amb afecte.
Tenien algunes coses diferents en el seu dia a dia comparat amb el nostre. Un exemple seria el seu horari del menjar. Jo personalment mai sabia quan havia de dinar o de sopar. Ells es veu que ho tenien molt clar i si tu no estaves en el moment del menjar ja no ho feies. La meua família sopava sobre les set i mitja de la vesprada i un dia Selina (la meua companya) i jo vam tornar a les nou i no vàrem sopar, només menjàrem un iogurt. Però després també menjaven xocolate, papes... Molts “snacks” entre hores. Els nostres companys alemanys també es diferenciaven en algunes coses de nosaltres però crec que això està prou bé, ja que així es podien vore diferents tipus de vista de les coses i no sempre el mateix com quasi sempre passa. Vaig estar molt a gust amb el grupet d’amics que vam formar. Cada dia feiem una cosa diferent i quan creies que ja t’anaves a quedar en casa sempre eixies un altra vegada, sense rutina. Centrant-nos en l’educació d’Alemanya, crec que aquesta és prou bona. Els meus companys i jo ho estàvem comentant l’altre dia. Pensem que ells aprenen dia a dia i nosaltres simplement repetim els conceptes en l’examen i després se’ns obliden. Un exemple seria la classe d’anglés. Ells debaten sobre molts conceptes i així practiquen oralment; nosaltres practiquem més el “writing”, que està molt bé, però a l’hora de parlar, que realment és el que importa, ens bloquegem. Aquest viatge ens ha servit per a vore altres maneres de fer les coses i poder-les comparar amb les nostres. Fa uns anys jo també vaig poder comprovar aquestes coses en un país diferent però crec que molta gent de la classe que no havia viatjat molt ha obert els ulls i ha vist que no en totes parts es fa el mateix que ací i que hi ha altres maneres de fer les coses, i no significa que siguen pitjors. Ha sigut una experiència inoblidable, ara tots esperem que es repetisquen aquests moments en València.
Respecte al fet de la pràctica de l’idioma en qüestió, encara que puga semblar que no és així, realment es millora molt perquè et trobes en una situació en la qual, si tens cap necessitat, l’has de demanar i sí, ho has de fer en anglès per poder fer-te entendre. A més, el fet que les persones amb què practiques no siguen natives ajuda alhora de tenir més confiança, sabent que cap dels dos no té un domini absolut de la llengua. Un altre punt important referent a l’educació i l’aprenentatge és l’institut on ens trobàvem; les classes eren plantejades d’una altra forma. Aquest punt és prou difícil d’explicar però bé, és com dir que allí les classes són més didàctiques, més participatives per part dels alumnes i transmeten una sensació que produeix menys estrès en els alumnes i fa tenir més ganes d’anar a l’institut i aprendre ells mateixos.
Per l’altre costat de la immersió trobem l’aspecte familiar. Ací crec que tots estem d’acord en què les famílies eren d’allò més acollidores i amables. I en referència a l’aspecte personal amb les parelles i la resta del grup, he de dir que, des de el meu punt de vista, he fet nous amics, i molt bons. Que siguen de la nostra edat ajuda molt quant a la relació i la confiança i permet establir grans vincles afectius.
És molt difícil expressar el que pense sobre aquest fantàstic intercanvi. Més o
menys les paraules per a descriure'l podrien ser aquestes: diversió, aprenentatge,
amistat, experiència, i maduració.
Tot va començar amb tranquil.litat. Jo no estava nerviosa, però els meus companys sí, i no vaig tardar a posar-m'hi jo també. A uns quilòmetres ens esperaven les nostres adorables alemanyes amb les quals passaríem 10 dies de la nostra vida que no oblidaríem mai. En arribar, allí les teníem totes alegres i nosaltres, amb la curiositat de com podríem saludar-nos o que hauríem de fer. En fi, moltes coses. Però allí estava la meua, la més dolça de totes amb el seu somriure. Tots volíem agafar la parella i no soltar-la, tots ho recordem.
No oblide la primera senya de contacte que vam tindre, va ser un “HI” amb un bes que en acabar-lo no sabíem si continuar donant l'altre o simplement quedar-nos parats com si no passara res. Vam arribar a casa i allí estava el meu llit... I en acabar de veure la casa sabia que no anaven a ser difícils aquells 10 dies sinó tot el contrari, anirien de meravella.
Els dies passaven volant, tots estàvem al.lucinats de com estàvem soltant-nos amb l'anglès i de com estàvem guanyant per moments més i més confiança. Recorde aquell dia tres de gener per la nit. Sefri i jo, en el meu llit xarrant i xarrant, contant-nos totes les nostres inseguretats, els nostres amors, els amics... Són inevitables les llàgrimes al recordar tots aquells moments que d'alguna manera ens han marcat.
En general tot ha sigut perfecte, almenys per a mi. L'institut, la família, els alemanys, el poble... Tots ens han fet sentir com si estiguérem en la nostra casa, i no dubtem que tornarem una altra vegada més!. El comiat ja sabíem que seria dur, però no el veiem con un “adéu” perquè sempre estaran amb nosaltres i d'ací a dos dies ja els tenim en València per a disfrutar uns altres 10 dies fantàstics com aquestos passats.
No tindria espai per a reflexar en unes línes tot el que ens ha fet sentir aquesta experiència, simplement cal viure-la.
Alemanya 2013, per a recordar-la sempre.
Ada Casasús Beltrán, 4t ESO A
Crec que un viatge ple d’experiències i moments memorables com ha sigut aquest no es pot resumir ni en vint-i-cinc línies ni en un milió, però vaig a intentar-ho:
El primer del que vull parlar es la ciutat de Schopfheim, que encara que rep el nom de ciutat, ací a València hi ha una infinitat de pobles més grans. Cal anotar que açó no es una critica. M’ha paregut una ciutat molt acollidora, molt diferent a les d’ací. Per a començar tot estava rodejat de boscos i d'arbres. En comptes de tindre edificis lletjos que tapen gran part del cel tenen cases xicotetes de dos pisos cada una amb un jardí. A la ciutat tenen un riu, no com el de València, perquè en aquest si que hi ha aigua. Però el que més m’ha agradat de la ciutat és que a les nits que sense núvols es poden observar les estrelles cobrint el cel, fet que és impossible observar ací degut a la contaminació lumínica.
El següent aspecte en què em centraré és a fer una menció honorifica a tota la família de la meua companya per no soles aguantar-me si no també per fer-ho sempre amb un somriure a la boca. És la primera vegada que he estat vivint amb una família a la qual no coneixia de rés. Gràcies a ells he pogut aprendre noves formes de convivència, de comportament, però sobretot de cultura i gastronomia.
No puc parlar dels meus companys valencians perquè era impossible treure la meua companya de la seua casa. Només els veia en les excursions i en les classes.
La diferència fonamental entre les classes d'Espanya i d'Alemanya és que els estudiants tenen la possibilitat d’atendre en classe. Si no volen, no atenen i parlen, però ho fan sense que ningú els senta.
Voldria continuar parlant, però com que ja he arribat a les 25 línies, resumiré tant el que queda com el que he escrit: ha esta el millor viatge de la meua vida.
Víctor Bermejo 4t A
Aquest intercanvi ha sigut una molt bona experiència. Conviure amb persones que no coneixíem de res i haver arribat a fer-nos tan amics ha sigut meravellós. Ens ha fet vore la nostra capacitat d’adaptació en situacions desconegudes i diferents. Durant aquests deu dies les famílies ens han tractat com a un més, acollint-nos amb afecte. 
Tenien algunes coses diferents en el seu dia a dia comparat amb el nostre. Un exemple seria el seu horari del menjar. Jo personalment mai sabia quan havia de dinar o de sopar. Ells es veu que ho tenien molt clar i si tu no estaves en el moment del menjar ja no ho feies. La meua família sopava sobre les set i mitja de la vesprada i un dia Selina (la meua companya) i jo vam tornar a les nou i no vàrem sopar, només menjàrem un iogurt. Però després també menjaven xocolate, papes... Molts “snacks” entre hores. Els nostres companys alemanys també es diferenciaven en algunes coses de nosaltres però crec que això està prou bé, ja que així es podien vore diferents tipus de vista de les coses i no sempre el mateix com quasi sempre passa. Vaig estar molt a gust amb el grupet d’amics que vam formar. Cada dia feiem una cosa diferent i quan creies que ja t’anaves a quedar en casa sempre eixies un altra vegada, sense rutina. Centrant-nos en l’educació d’Alemanya, crec que aquesta és prou bona. Els meus companys i jo ho estàvem comentant l’altre dia. Pensem que ells aprenen dia a dia i nosaltres simplement repetim els conceptes en l’examen i després se’ns obliden. Un exemple seria la classe d’anglés. Ells debaten sobre molts conceptes i així practiquen oralment; nosaltres practiquem més el “writing”, que està molt bé, però a l’hora de parlar, que realment és el que importa, ens bloquegem. Aquest viatge ens ha servit per a vore altres maneres de fer les coses i poder-les comparar amb les nostres. Fa uns anys jo també vaig poder comprovar aquestes coses en un país diferent però crec que molta gent de la classe que no havia viatjat molt ha obert els ulls i ha vist que no en totes parts es fa el mateix que ací i que hi ha altres maneres de fer les coses, i no significa que siguen pitjors. Ha sigut una experiència inoblidable, ara tots esperem que es repetisquen aquests moments en València.
Mar Sempere Matalí 4t ESO A
Per començar diria que participar en aquest intercanvi ha sigut una de les millors decisions de la meua vida i de la qual mai no me’n penediré.
La intenció d’aquesta experiència era, principalment, practicar l’anglès amb persones que també l’estan aprenent per tal de millorar alhora. D’altra banda, l’aspecte igualment important d’aquesta aventura, era conèixer gent nova, fer amics i tenir contacte amb gent d’un altre lloc, aprendre els costums, veure les diferències...
Respecte al fet de la pràctica de l’idioma en qüestió, encara que puga semblar que no és així, realment es millora molt perquè et trobes en una situació en la qual, si tens cap necessitat, l’has de demanar i sí, ho has de fer en anglès per poder fer-te entendre. A més, el fet que les persones amb què practiques no siguen natives ajuda alhora de tenir més confiança, sabent que cap dels dos no té un domini absolut de la llengua. Un altre punt important referent a l’educació i l’aprenentatge és l’institut on ens trobàvem; les classes eren plantejades d’una altra forma. Aquest punt és prou difícil d’explicar però bé, és com dir que allí les classes són més didàctiques, més participatives per part dels alumnes i transmeten una sensació que produeix menys estrès en els alumnes i fa tenir més ganes d’anar a l’institut i aprendre ells mateixos.
Per l’altre costat de la immersió trobem l’aspecte familiar. Ací crec que tots estem d’acord en què les famílies eren d’allò més acollidores i amables. I en referència a l’aspecte personal amb les parelles i la resta del grup, he de dir que, des de el meu punt de vista, he fet nous amics, i molt bons. Que siguen de la nostra edat ajuda molt quant a la relació i la confiança i permet establir grans vincles afectius.
Per acabar, una professora alemanya ens va dir que en els intercanvis es fan molt bons amics però que després la relació i la comunicació es perden, quasi sempre per “culpa” de la parella espanyola, perquè som molt descuidats, i crec que té raó, però per la meua part, i crec que per la d’algun altre company espanyol de l’intercanvi, no tinc cap intenció de perdre aquest contacte i fins i tot, reforçar-lo més.
Carlos Silvestre Baquero 4t ESO - A
No hay comentarios:
Publicar un comentario